Fragmentos literarios - Els dimarts amb Morrie.

El quart dimarts.
Parlem de la mort.



-Comencem amb una constatació- va dir Morrie-. Tothom sap que es morirà però ningú s'ho vol creure.
Estava d'un humor d'home de negocis, aquell dimarts. El tema era la mort, la primera entrada de la meva llista. Abans que jo arribés, Morrie havia gargotejat unes quantes notes en uns paperets blancs per no oblidar res. La seva lletra a batzegades era indesxifrable per tothom excepte ell mateix. Era gairebé el final de les vacances, i a través de de la finestra del despartx podia veure les tanques color d'espinacs del pati de darrere i sentir els crits dels nens jugant al carrer en la seva última setmana de llibertat abans de tornar a l'escola.
De tornada a Detroit, els vaguistes del diari s'estaven preparant per a una gran manifestació de cara a la represa per mostrar la solidaritat dels sindicats contra la direcció. A l'avió que m'hi portava, havia llegit la història d'una dona que havia disparat al seu marit i els seus dos fills menre dormien, i que es va defensar dient que el que havia fet era protegir-los de "la gent dolenta". A Califòrnia, els advocats del procés O.J.Simpson s'estaven convertint en veritables celebritats.
Aquí, al despartx de Morrie, la vida transcorria d'una dia preciós a l'altre. Ara estàvem tots dos aseguts, a pocs metres del nou afegit de la casa: una màquina d'oxigen. Era petita i portable, a l'altura dels genolls. Alguna nit, quan no tenia prou aire per empassar, Morrie es connectava el llarg tub de plàstic al nas, arrapat per les narius com una sangonera. Jo detestava la idea que Morrie estigués ocnnectat a cap màquina, fos quina fos, i vaig provar de no mirar mentre em parlava.
-Tothom sap que es morirà -va repetir-, però nungú s'ho creu. Si ens ho creguéssim, faríem les coses de manera diferent.
Així doncs, ens enganyem a nosaltres mateixos sobre la mort.
- Sí. Però hi ha una manera millor de veure-ho. Saber que moriràs, i estar-hi preparat sempre. És millor. D'aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.
¿Com pots estar preparat per a morir?
- Fent el que fan els budistes. Cada dia, reben un ocellet a l'espatlla que pregunta "Avuí és el dia? Estás preparat? Faràs tot el que hagis de fer? Seràs la persona que vols ser?"
Va girar l'espatlla com si l'ocell fos allà.
- Es avuí el dia de la meva mort? - va dir.
Morrie manllevava lliurement de totes les religions. Havia nascut jueu, però es va convertir en agnòstic durant l'adolescència, en part a causa de tot el que li havia pasat durant la infantesa. Va abraçar algunes de les filosofies del budisme i del cristianisme, i continuava sentint-se a casa, culturalment parlant, en el judaisme. Era un eclèctic pel que fa a les religions, cosa que el feia si pot ser encara més obert de cara als estudiants amb el pas dels anys. I les coses que deia dels seus darrers mesos sobre la terra tendien a transcendir totes les diferències religioses. La mort era una bona via per fer-ho.
- La veritat és, Mitch -va dir-, que, un cop aprens a morir, aprens a viure.
Vaig asentir.
- Ho tornaré a dir - va dir-. Un cop aprens a morir, aprens a viure.
Va somriure, i jo em vaig adonar de què feia. S'estava asegurant que jo absorbia aquest punt per evitar-mre preguntes que em podien fer sentir incòmode. Era una mostra dels seua dots com a professor.
¿Pensàves molt en la mort, abans de caure malalt?, vaig preguntar.
-No -va somriure Morrie-. Jo era com tothom. Una vegada li vaig dir a un amic meu, en un moment de plenitut, "Seré el vellet més en forma que hagis conegut mai!"
Quina edat tenies?
- Estava sobre els seixanta.
Així, eres optimista.
- Per què no? Com he dit, ningú creu seriosament que es morirà.
Pero tothom coneix algú que ha mort, vaig dir. Com és que és tan dur pensar en la mort?
- Perquè -va continuar Morrie- la majoria de nosaltres caminem com a somnàmbuls. No experimentem plenament el món, perquè estem mig adormits, fent coses que automàticament pensem que hem de fer.
I es pot fer front a això?
- Sí, és calr. Et desprens de tot això i et concentres en l'essencial. Quan et fas a la idea que moriràs, ho veus tot molt diferent.
Va sospirar.
- Aprèn a morir, i aprendràs a viure.
Vaig notar que s'estremia quan movia les mans. Les ulleres li penjaven del coll, però, quan se les va aixecar cap als ulls, li van relliscar per les temples, com si provès de posar-les a algú en la fosca. Em vaig inclinar per guiar-lo cap a les orelles.
-Gràcies -va xiuxiuejar Morrie. Va somriure quan la meva mà va fregar-li la cara. El més lleuger contacte humà el posava content.
- Mitch. Et puc dir una cosa?
Sí, és clar, vaig dir.
- Potser no t'agradarà.
Per què no?
- Bé, la veritat és que, si escoltes aquest ocell a la teva espatlla, si acceptes que pots morir en qualsevol moment, pot ser no seràs tan ambiciós com ets ara.
Vaig forçar un petit somriure.
- Les coses a què dediques tant de temps -tota la feina que fas- podrien deixar de semblar-te importants. has de fer lloc a coses més espirituals.
Coses espirituals?
Odies aquesta paraula, oi? "Espiritual". Penses que és una cursileria.
Bé, sí, vaig dir.
Va intentar picar el ull. Un mal intent, i jo vaig esclafir a riure.
- Mitch -va dir, rient des del començament- jo no sé què significa realment tot això del "desenvolupament espirirual". Però sé que tenim deficiències per alguna banda. Estem massa compromessos amb les coses materials que no ens satisfan. Les relacions afectuoses, l'univers que ens envolta, tot això ho donem per garantit.
Vaig asentir tot observant els raigs de sol que s'escolaven per la finestra.
Veus això? Pots sortir fora, al carrer, en qualsevol moment. Pots córrer al voltant del bloc com un boig. Jo no ho puc fer. No puc sortir fora. No puc córrer. No puc sortir sora sense tenir por de trobar-me malament. Però, saps una cosa? Aprecio més aquesta finestra que no pas tu.
L'aprecies més?
Sí. Cada dia miro cap a fora per la finestra. Admiro els canvis als arbres, admiro la força del vent que bufa. És com si veiés el mateix temps que passa pel marc de la finestra, Com que sé que el meu temps gairebé s'ha exhaurit, m'atreu la natura com si la veiés per primera vegada.
Es va aturar, i per un moment vam mirar tots dos per la finestra. Vaig provar de veure el que ell veia. Vaig provar de veure el temps i les estacions, la meva vida passant a càmera lenta. Morrie va apartar lleugerament el cap i el va possar sobre l'espatlla.
És avuí el dia, ocellet? -va preguntar-. És avui el dia?


Morrie Schwartz